Va ser l’any 1952 quan en José Torres Allès (Ciutadella, 1926), que ara té 93 anys, va obrir al carrer de ses Andrones de Ciutadella la primera fàbrica de sabates de Calçats Torres, que enguany (2019) celebra el seu 67è aniversari.

Des de llavors i fins ara són moltes les situacions, no exemptes de dificultats, que han succeït pel camí d’aquesta empresa, dedicada des de sempre principalment a les sabates per a dones i que actualment fabrica sobretot avarques i sandàlies; des dels sempre difícils inicis fins al ‘boom’ de la indústria dels anys 60 i principis dels 70 a Menorca, passant per la suspensió de pagaments del seu principal exportador nord-americà i, també, per la cancel·lació de tots els deutes (sense deixar mai de fabricar sabates) i recomençar el negoci a partir de la família, que ara mateix gestiona tres botigues pròpies a Ciutadella (la del Camí de Maó, la de la plaça d’Artrutx cantonada amb la Contramurada, i la del llac de Cala en Bosc) i té la fàbrica, des de fa vàries dècades, al carrer Domingo Savio i del Príncep, comunicant-se amb la botiga del Camí de Maó.

Encara que la fundació de Calçats Torres data oficialment de 1952, que és quan li van posar el nom en si, es pot dir que els seus orígens vénen d’uns anys endarrere, de quan en José Torres Allès feia la producció pròpia per a la fàbrica que el va ensenyar i, de fet, encara abans, en 1940, quan va entrar-hi a fer feina. Tal com explica ell mateix, en José Torres, que era el 5è de 9 germans, tenia 14 anys quan va ingressar al sector del calçat, en sortir de l’escola de Calós i en el moment en què la fàbrica de sabates de can Perico Capó Cursach (al carrer de Sor Àgueda) el van anar a cercar, i amb una primera setmana en què guanyà 17 pessetes. Tot açò quan mai abans havia pensat en aquest ofici, fent-ho sempre en coses relacionades amb els camions o els cotxes, recorda.

José Torres Alles, fabricant parells a mida a fora hores

A la fàbrica, com era llavors habitual, va començar fent paquets i enviats primer que no abans de sabater. Tres anys després, però, amb 17 anys, no només sabia fer sabates sinó que amb un altre company de la fàbrica, en Joan Comelles, en van començar a fer, de calçat, a mida. Açò a fora hores i al carrer de Santa Clara, en un moment en què no hi havia ningú que fes aquest tipus de parells i que venien a la gent d’aquí, cobrant 90 pessetes per al primer d’aquells parells de sabates. Tots dos, igualment, seguien treballant la seva jornada a can Perico Capó, una fàbrica que venia el seu calçat de dona per tota Espanya.

Una curiositat, relacionada amb la fabricació i que en part feia que ni es pensés en l’exportació, era la manca de matèries primeres, que tampoc no eren gaire selectes, havent d’anar a cercar quotes de certs elements com les soles i amb moments en què quan podien comprar pells les compraven del color que fos, comprant també la tinta de tenyir a caixes per fer-ho tot negre que era el que llavors hi havia i es venia, i també amb un preu de venda al públic que estaven obligats a marcar a les soles, i que era de 76,40 pessetes el parell.

El començament de 1952 i l’embranzida que va agafar

Tot i que en José Torres tenia clar que no volia començar a posar la seva pròpia fàbrica fins que acabés el servei militar, que açò va succeir el 1949 quan tenia 23 anys, encara haurien de passar uns anys fins què el moment arribés. Perquè en acabar la mili, des de la fàbrica on feia feina fins llavors, li van proposar, acceptant-ho, de posar una secció a part d’aquella fàbrica (secció que es deia E.Triay Gornès, que era el nom de la dona del propietari) en què ell anava subministrant el que fabricava de sabates específicament per a dona (a un porxo de la Contramurada primer i després al Camí de Baix), que facturaven amb aquell altre nom.

D’aquella manera va funcionar fins que en veure que amb el personal d’aquella pròpia fabrica podrien absorbir la producció que feien, José Torres va decidir que faria la seva pròpia col·lecció, començant a sortir de viatge per conèixer personalment els possibles clients (la primera visita fou a Calçats Manacor de Saragossa, per passar després cap al nord i centre d’Espanya) i donant d’alta la fàbrica de Calçats Torres al seu nom aquell 1952 al carrer de ses Andrones 18,davant ca ses Monges, amb els corresponents talladors, sabaters i ajuntadores propis.

L’empresa va agafar volada, per la pròpia empenta i força de voluntat, que no ha estat poca al llarg de la seva trajectòria,i per la conjuntura del moment, enqué Calçats Torres, devers la dècada de 1960 i endavant i en ple ‘boom turístic’ i industrial, era un dels ni més ni manco que 132 fabricants de sabates,la majoria de Ciutadella, que hi havia a Menorca. I en què les exportacions, sobretot al Canadà i als Estats Units per part seva, estaven en l’ordre del dia.

Durant aquesta època, de fet un poc abans i tot, va ser quan la fàbrica de Torres passa del carrer de ses Andrones al de Domingo Savio, on encara és actualment tot i que amb posteriors ampliacions i agafant superfície de la part del carrer del Príncep. Igual que és d’aquella època el moment en què hi havia unes cinc empreses més petites que fabricaven per a Calçats Torres, per poder arribar a tota la demanda. I, de moments just un poc posteriors, és també la posada en marxa de la primera botiga, al Camí de Maó (que ara tot comunica amb la fàbrica), on hi van començar a vendre quan encara era una cotxeria.

En qüestió de fabricació i d’exportació, un dels punts d’inflexió de Calçats Torres (tant en un sentit més positiu com en un altre de més negatiu) va arribar justament cap allà el 1960, quan molta de la seva producció (i dels tallers auxiliars que també feien feina per a ells}, i on també hi començaven a entrar les botes d’alta qualitat, l’absorbia la firma nord-americana Creative Shoes Limited. En un moment, també, en què exportar igualment significava guanyar doblers extres, no només per la venda de les sabates en sí, sinó amb les ajudes governamentals que es donaven i amb el canvi de moneda i l’entrada de divises que representava.

La relació amb els nord-americans va durar una dotzena d’anys, fins que a l’any 1972 Creative Shoes Limited va començar a desaparèixer. Llavors, també per la dependència que significava, va ser un dels moments més delicats de Calçats Torres, que, tot i les greus dificultats, se’n va sortir, seguint fabricant per Espanya i, sobretot, per a diverses firmes de França, que fou el que els ajuda molt a sortir del clot, i amb les botes com a principal emblema.

A partir de llavors, però, també conjunturalment i afectant tot el sector de l’illa, tot es va anar reduint, igualment amb el mercat espanyol saturat i amb el començament de les importacions des de la Xina, ferint de ple (i bàsicament de mort) la indústria nacional i essent, en aquest sentit, una mena de bomba de rellotgeria que ha acabat explotant. I també arribant a punts en què es repensaren les exportacions i les vendes fora de l’illa, amb situacions insostenibles, a part d’altres circumstàncies, com les que explica José Torres d’enviar a París comandes de botes fetes pels clients i que quan les tenien demanaven enormes descomptes impossibles.

Va ser en aquest context quan la política de Calçats Torres, cancel·lant tots els deutes, va encaminar-se cap a gestionar-ho tot en família, en certa manera retornant als orígens, fabricant sobretot avarques i alguns models de sandàlia i venent, també juntament amb altres tipus de sabates de fabricació no pròpia i d’altres productes com bosses, bijuteria i complements, a partir de les tres botigues pròpies: no deixant del tot les exportacions (que sempre n’hi ha) però sí anant cap a la idea que José Torres ha anat gestant durant aquests anys, que no és altra que per anar bé pensava que hi havia d’haver entre un 50 i un 60 per cent de la producció col·locada a les botigues pròpies, deixant d’estar amb una producció elevada en mans estranyes.Cap a l’actual estructura familiar

Actualment, amb José Torres Allès que té 93 anys, a l’empresa de Calçats Torres la duen cinc deis set fills (excepte la segona, Margarita, i el petit, José María) que va tenir entre 1954 i 1965 amb na Valentina Seguí Mercada! (DEP), amb qui es casa en 1953, just iniciat el negoci propi, i de qui descendeixen també un total de 18 nets i 3 besnéts. Els actuals responsables de la fàbrica són en Cristóbal (1954) i en Joan Torres Seguí (1958) i les responsables de les botigues són na Maria (1959) n’Auxiliadora (1962) i na Teresa Torres Segui (1963) .